Hondures: Les Ruïnes de Copan (02-03-2012)

Viatge llampec de cap de setmana...

En aquesta ocasió ús mostraré una de les ruïnes amb més esteles ben conservades de centreamericà. La idea va sortir tot un divendres a la nit on estàvem parlant de quin era el millor pla pel cap de setmana, després de no pensar-s’ho gaire va sortir una idea brillant, aquesta era la d’anar a visitar les ruïnes de Copan.

I dit hi fet el dissabte al mati vam sortir de San Salvador,. amb tota la calma i gaudint del viatge, on vam creua les fronteres El Salvador - Guatemala i després Guatemala – Hondures, recorrent un total de 5 o 6 hores ens fins arribar a un petit poblet anomenat Copan ruïnes. Lloc on vam fer nit i vam poder gaudir dels seus petits detalls com són: la seva placeta, la seva església i de molta molta tranquil·litat. Després d’una passejada de coneixença i sopar unes magnifiques baleades (plat típic hondureny) tot fent la digestió caminant pel poble de nit esperant a veure si havia valgut la pena el viatge.

El diumenge de bon de mati vam anar cap a la verdadera atracció que estàvem buscant que son les ruïnes Mayes que es troben a 10 minuts caminant des del poble. 


 
Un cop allà vam poder estar tot el mati caminant pel recinte fascinats per les ruïnes, tot i que no són enormes temples comparables com els de Palenque, si que tenen quelcom incomparable i són la multitud d’esteles ben conservades, uns relleus preciosos a tot detall. La veritat es que es un bon lloc arqueòlogic amb molts anys de historia registrats, contemplant sempre gravats amb diferents estats i vestimentes de l’últim governat 18 Conejo, que el lloc mantingui una gran conservació no es casualitat ja que va ser abandonat abans de que arribessin els espanyols, fet que va ajudar a la millor conservació dels gravats.

En definitiva una visita llampec que va valdre molt la pena i a més amb bona companyia així que millor que millor

Pd. Sento la brevetat de l’explicació però s’ha acumula la feina i en aquest cas confiaré amb que una imatge val més que mil paraules.







El Pital i les Artesanies de la Palma (18-02-2012)

En aquesta ocasió vam visitar el Pital que està situat a 93 km al nord de la ciutat de San Salvador, a 7 km de la vila de Sant Ignasio, en el departament de Chalatenango. Aquest magnífic llocs vam poder gaudir d’un clima, vegetació i vistes sense necessitat de fer massa esforços. El Pital amb una alçada de 2730 msnm és el punt més alt de El Salvador.


Amb els companys que vam anar a gaudir d’aquest espai ens vam quedar a dormir en una cabaneta situada a pocs quilometres del cim, on vam poder gaudir d’una nit estrellada, tot s’ha de dir que un cop t’acostumes als 25°C de San Salvador, les nits en aquesta zona es poden considerar fredes, i d’unes vistes espectaculars durant el dia, com son els volcans de la zona orienta i central del país, a més del país veí com es Hondures. 


El Pital és una àrea que té un microclima humit y nuvolós, com les condicions que si troben en el Parc Nacional Montecristo. La varietat d'orquídies és impressionant a causa dels factors climatològics: alta concentració d'humitat i boscos enuvolats.


Com a curiositat d’aquesta regió és que les persones que habiten a l'àrea tenen una particularitat que només la trobarem en aquest departament i és que tenen pell blanca, ulls verds i cabell ros, mentre que a la resta del país el color de la pell, ulls i cabell és diferent tirant a morenets.

Aprofitant el viatge també vam visitar La Palma, en aquesta petita pobleció cal destaca per sobre de tot les altres coses, les artesanies. Les artesanies son una marca de identitat per les persones que habiten aquesta població ja que per més de 30 anys s'han dedicat a la producció d'artesanies decoratives, elaborades amb fusta de pi, tela de manta i llavors de copinol.


Les artesanies van sorgir originalment de les mans del pintor salvadoreny Fernando Llort, qui va ensenyar als pobladors el 1973, l'art "naïf", que consisteix a representar moments de la vida rural quotidiana, la flora i la fauna típiques del lloc.

Algunes de les cases de la Palma estan decorades amb murals i per tot el poble es troben tallers d'elaboració de cofres, safates, clauers, creus, portallapis i altres articles, com la curiositat mata al gat, vam visitar-ne un on vam poder veure tots els passos a seguir per elaborar aquestes artesanies.



En definitiva una zona del país, molt diferent a la resta i amb molta identitat pròpia.


Per acabar-ho d'arrodonir vam poder veure les festes patronals del poble i a més un dels actes més importants com és el Jaripeo!!! Un espectacle molt típic, en que durant tot el dia es van realitzant diferents activitats al més pur estil d'un rodeo!!

 


Commemoració del 80è aniversari de la matança indígena del 1931. (22-01-2012)

Comencem la segona etapa en la vall de les hamaques (El Salvador), amb la commemoració del 80 aniversari de la matança indígena, uns fets sense precedents a Centreamèrica tant per les atrocitats succeïdes com per la transcendència que ha tingut per a un poble.

 

Els fets es remunten a l'aixecament camperol de 1932 a l'occident de El Salvador, on desprès d'una mescla entre protestes i insurreccions populars, van acabar amb un etnocidi.

Després de l'arribada dels espanyols a territori salvadoreny, la situació econòmica i social dels natius es va caracteritzar per la constant decadència de les condicions de vida , la qual es va incrementar en els anys pròxims a la independència (1821). Després de la independència del Salvador, els governs van anar propicia'n la creació d'un sistema desigual, el qual deixava allunyades del progrés a les poblacions natives dels territoris del Senyoriu de Cuzcatleta. El Salvador, immers en una profunda crisi econòmica per la caiguda dels preus del cafè (principal exportació del país) i la crisi de 1929 (als Estats Units d'Amèrica), es va enfrontar a una onada de protestes i rebel·lió contra el sistema desigual de tinença de terres, que es van aguditzar amb les reformes presidencials que despullaven als camperols de les seves terres propietat de l'Estat per donar-les als grans terratinents del país. Els camperols i indígenes es van aixecar contra el govern i van atacar instal·lacions militars en l'occident del país, coincidint amb una rebel·lió organitzada pel Partit Comunista Salvadorenc (PCS) després de perdre les eleccions que posteriorment van acusar de fraudulentes.

El resultat va ser una resposta militar del govern de Maximiliano Hernández Martínez (dictador i dèspota del 1931-1944), qui va ordenar l'execució de tot aquell que s'alcessin contra el règim. Alguns autors estimen una xifra propera als 25.000 indígenes i camperols morts, mitjançant estratègies d'allò més aberrants i manipuladores a una part de la societat que no volien res més que mantenir una parcel·la per poder cultivar els seus productes bàsics i no volien morir de gana o treballa com esclaus per un patró.


Amb aquesta breu explicació dels fets, han sigut un punt de inflexió en la cultura indígena i en la llengua nahuat a El Salvador, podríem afirmar casí que en la seva totalitat ha desaparegut del territori i difícilment veurem gent que vesteixi amb elements indígenes i parli la llengua dels seus avantpassats, deixant així un gran vuit social i cultural en els salvadorenys.

Durant l'acte, vam poder gaudir de les narracions dels avis i avies de 90 anys, explicant com van perdre els seus pares i quines eren les formes que emprava el exercit aniquilar comunitats senceres i gaudir d'un ritual nahuat per recordar als ancestres aquelles animes que van marxar forçadament, en la població de Tacuba (Ahuachapán), en definitiva un acte molt emotiu, on la memòria històrica es un deure a mantenir viu com les flames del foc.


 




"La velocitat en que la societat esta avançant i en l'hegemonització que estem vivint les cultures d'aquest planeta, acabarem se'n tots iguals?"

Entre ràdios i el plató… m’acomiado de la gent salvadorenya i d’algun que altre company i companya… (12-12-11)

Doncs després de tenir el blog una mica abandonat, pel volum de feina que tenia, arribat l’hora descriure la última entrada de la primera temporada per el Salvador.

Després de 13 mesos i uns quants dies, d’aventura frenètica i esbojarrada per terres centreamericanes toca tornar posa els peus a la terreta catalana... per poder veure, olorar, sentir, palpar i degustar tot allò tan familiar i obrir per uns dies la caixa dels records.

Però abans d’acomiadar-me m’agradaria explicar, les ultimes aventures en el Pulgarcito. En aquesta ocasió el tema que ús vull explicar es la meva experiència en els mitjans de comunicació salvadorenys, desprès d’acabar el desitjat mapa de Inundabilitat i de Susceptibilitat als Moviments de Vessant en la Microrregio Ahuachapán Sud. Era hora de presentar-lo i donar-li el màxim de difusió possible al producte. El primer acte va ser presentar-lo a la gent que viu a la zona que  surt en el mapa, ja que son els principals beneficiaris de les virtuts que se’n poden extreure del mapa. Seguidament tocava fer difusions en els mitjans radiofònics, a traves d’unes entrevistes molt gracioses i a vegades incomodes, ja que les preguntes dels periodistes son d’allò més salseres, per veure si fiques cullerada en algun tema polític d’actualitat en el país. El seguen pas va ser una roda premsa formal amb els mitjans, on encara eren pitjors les preguntes dels periodistes, però com ja portava l’experiència de la radio, tenia l’habilitat de no respondre el que em preguntaven... sino que el rollo que portava dient ja feia dies i finalment la Televisión, en el canal 10 l’únic canal públic del país, l’experiència va ser molt enriquidora i divertida, sobretot perquè era l’últim dia de feina del projecte i per tant l’últim dia del company que durant tot l’any hem estat taula per taula... vam acabar el dia amb una festa amb tots els companys de l’oficina per celebra les vacances que s’aproximen.


 

 



En resum ha estat un bon final d’etapa on durant tot l’any ha estat un increixendo de activitats, responsabilitats i d’aprenentatge...     

Però abans de tancar aquesta etapa m’agradaria acomiadar-me d’aquella gent que per una circumstancia o altra ens hem creuat en els nostres camins, tot i que seria una tonteria nombrar-los a tots i totes. Només em queda dir que, per aquells que ja han marxat de el Salvador arreveure i per aquells que encara esteu en el Salvador fins aviat.



En la segona temporada centreamericana, ens espera on el pas dels dies ens obrirà nous horitzons i noves fites.

Memorandum:

A la cançó que per atzar va sonar just en el moment que l’avio havia enlairat... donant-li un toc especial, aquella mescla de sentiments i inquietuds al creuar l’Atlàntic.


El dia de les Calabuizas en Tonacatepeque (01-11-2011)

Després del mal temps sempre torna a sortir el sol, durant tres setmanes el país ha estat recomponent-se dels efectes de la tempesta tropical i tornant a la normalitat, sobre tot arreglant cases i infraestructures que han quedat afectades al seu pas.

En aquesta ocasió ús vull explicar la peculiar festa que es celebra a Tonacatepeque durant el dia de Tots Sants. El petit poble s'omple de sers mitològics, foc i carabasses, que donen un toc fantasmagòric i festiu a la localitat, que per una nit embogeixen tots aquests éssers d'allò més coneguts en les llegendes salvadorenyes de por. Aquests éssers són: la Siguanaba (una dona que apareix en pous o rius i que aparentment es guapa però quant t'apropes no ho es), los Cadejos (dos gossos un de blanc i l'altre negre que els veus a altes hores de la nit), el Cipitío (és un nen que es va portar malament i la seva mare el va castigar, es dedica a fer males passades a tothom qui pot en definitiva un trapella), la Llorona (es una dona que perd els seus fills i es converteix en una anima en pena que no para de plorar), el Padre sin cabeza (un capella que d'un machetazo li van realitzar el tall rodo), la Muerte i la Carreta Chillona (una carreta que va sense mules i es portada una dona boja) per a formant part de la atracció principal d'aquesta singular desfilada.

Tots aquests personatges passeig-en pels carrers formant comparses, portant entre moltes altres coses "calabiuzas" (carabasses elaborades de morro) il·luminades amb beles. La tradició de la festa, forma part d'un ritual o culte a Mictlantecuhtle (el senyor de la mort), que amb un machete vetllava als malats més greus.

Amb aquesta breu explicació de la festa de las "calabuizas" ús penjo algunes fotos que va fer la Gemma Griera una companya, que no pot evitar ficar-se fins la cuina per poder treure una bona foto.



El Cadejo Negro.
La Llorona.

Padre sin cabeza.
El Cipitío
La Siguanaba.
La Carreta Chillona y la Muerte


Per cert tot i que no ho sembli amb un grupet d'amics d'aquestes contrades vam decidir de fer panellets, dolç típic d'aquestes èpoques a Catalunya la veritat és que va serd'allò més divertit i el resultat no va ser el d'un panellet autentic però no estava malament com a primer intent, el fallo va ser que no vam poder trobar cap beguda semblant al moscatell... 


Tempesta Tropical Twelve-E (12-10-2011)

Quant et possés a estudiar, una zona per descobrir els riscos de inundació que pot tenir, mai t'imagines seriosament com deu ser, tot i que científicament fas aproximacions i modelacions de la realitat, per ha poder precisar al màxim un cas hipotètic mai l'imagines realment.

En aquesta ocasió no explicaré cap cosa agradable de veure n'hi de viure, encara que sigui com a espectador, ja que veus en pell viva com hi ha gent que passa de tenir poc a no tenir res, de tenir una collita de dos sacs de blat de moro a no tenir res, de tenir cinc vaques a tenir-n'he tres i així podria seguir línies i línies sobre el que tenen i amb el que es queden.

Intentant fer una mica de cronologia dels fets, com ja he dit en altres entrades, el meu estudi que casi estava finalitzant consistia en una caracterització de la zona baixa de Ahuachapán per identificar clarament aquelles zones susceptibles a ser inundades i les seves afectacions en un fenomen de pluges importants.
Doncs sense anar més lluny durant els dies deu, onze i dotze d'octubre, va ploure quantitats increïbles d'aigua degut a una Tempesta Tropical anomenada Twelve-E, arribant a registrar valors pluviomètrics de 300 mm en 24 hores i arribant acumulats de pluja de 500 mm en tres dies que serien equivalent els que cauen en la meva comarca en un any. Producte d'aquest forts aiguats el riu Paz i d'altres de la zona, no van poder canalitzar aquesta quantitat d'aigua desborda'n violentament i inundant una gran extensió d'aquest territori, produint danys en les comunitats més properes, i fins i tot, en alguns casos deixant-les incomunicades, sense parlar dels danys als seus cultius.
Un cop més rebent els que menys tenen...

Dintres de la feina ens tocava aportar el nostre granet d'arena que no es el paper de l'emergència... sinó d'informar tècnicament com estan les coses i com evolucionaran. Així que amb el company de feina vam realitzar un recorregut de camp per poder veure les afectacions a la zona i comparar físicament si les aproximacions que estic fent en el meu estudi estaven ben fetes... tot i que desprès d'estar  en terreny no es que sigui el més important per la gent que viu allà, si més no ara.

Sense voler escriure més ja que tot i que sembla mentida despres d'una setmana les pluges encara no han parat (acumulats de més 1000mm) i ara el risc d'esllavissades es el nostre focus d'atenció així que estem de feina fins a dalt...(per mala sort diria) us brindaré amb unes magnífiques fotos que han fet el meu company de feina Marcos Cerra i el meu company de casa Pol Lorca  i alguna de meva ja que mostren molt millor el que jo mateix estic escrivint...