Guatemala: Ascensió al Volcà el Agua (23-07-2011)

Durant el cap de setmana aprofitant que la Federació de Muntanyisme i Escalada de el Salvador (FMES) realitzava una sortida al volcà el Agua a Guatemala, vam decidir entre uns quants apuntar-nos i gaudir de l’ascensió aquest.
 


Vista del volcà Pacaya...


El volcà esta situat en el departament de Sacatepéquez, a pocs quilometres de la ciutat colonial de Antigua Guatemala, des d’on és pot veure el volcà amb facilitat ja que te una alçada de 3.766 msnm, com el volcà el Fuego i el Pacaya. La nostra aventura va començar des de la població més propera al cim, Santa María de Jesús (2030 msnm). L'inici de l’ascensió eren les 4.00 de la tarda, caminant tranquil·lament pels cultius de blat de moro i seguidament pels cultius de cafè d’altura, a mesura que agafàvem més altura vam entra en un bosc d’alta muntanya. Pels vols de les 9:30 de la nit arribàvem al crater amb els frontals il·luminant el cràter circular i còncau sense aigua en el seu interior, on una gran ventolera i unes baixes temperatures ens van portar ràpid ha entrar al refugi, per gaudir d’un sopar i un descans merescut. 

El nom del volcà neix d’una llacuna que es trobava dins el cràter, que degut a una pluja intensa és va desborda destruint la segona capital de Guatemala sota un lahar, actualment si troba situat el poble de Ciudad Vieja. Els indígenes de la regió el coneixien com “el gran Hunahpú”, un dels déus de la cultura Maya, aquest nom era el que tenia el volcà fins que va destruir la ciutat abans esmentada

Finalment el diumenge tranquil·lament vam fer el descens del volcà tot gaudint de les estructures geològiques i de les vistes, sempre hi quant els núvols en deixaven. I després de 5 hores amb bus ja tornàvem ha estar a San Salvador.










Guatemala: El llac de Atitlán i Antigua Guatemala (25-06-2011)


De tornanada de terres mexicanes, vam fer una parada en una de les zones més espectaculars de Guatemala que no són poques en aquest país.  Aquesta és el llac de Atitlán un accident hidrogràfic d’uns 18 km de longitud, on els marges d’aquest llac s’aixequen diferents volcans, com són el d’Atitlán (3537 msnm), Tolimán (3158 msnm) i el volca San Pedro (3020 msnm). Respecte a l’origen del llac, hi ha varies opinions. Una d’elles es que el llac és una antiga caldera volcànica i l’altra és que l’alçament dels volcans van interrompre el curs dels tres rius que venien del nord, de tal forma que al reunir-se aquestes aigües van formar el llac. El llac no te un lloc on desaigüen aquestes aigües visible. A més es diu que on esta el llac antigament hi havia una població important de la cultura Maya.


  
La nostra ruta va començar del poble de Panajachel, un poble lleig com ell sol però no es culpa del poble ni de la gent que hi viu sinó del turisme agressiu que no respecte res de res. Des de Pana, vam agafar una barca que de forma ràpida, ja que no disposàvem de molt temps,  en va portar a 3 poblets que es trobem situats en el marge del llac. El primer va ser San Marcos, un poblet d’allò més tranquil petitet i agradable on tranquil·lament et deixaries perdre una temporada per gaudir de la natura i de les vistes al llac. La següent població va ser San Pedro una població una mica més gran que l’anterior però amb poc encant pel meu gust. Com a últim va anar a Santiago de Atitlán, el més gran dels quatre vistos i molt autèntic, ja que els seus habitants parlen Tz'utujil (Una de les moltes llengües que es parlen en la zona del Quiche) i llueixen els seus vestits típics tant homes com dones. Una de les coses més curioses és un sant que veneren amb devoció Maximón també anomenat San Simón. L’origen de la seva veneració no esta molt clara, ja que es una mescla de la cultura Maya mesclada amb influencia del catolicisme, la llegenda explica que un dia, mentre els homes del poble estaven fora treballant en el camp o pescant, Maximón se’n va anar al llit amb totes les dones del poble. Quant van tornar, és van posa furiosos dels fets i li van tallar els braços i les cames, sense morir-se fet que el va convertir en un deu. Més tard, amb l’arribada dels espanyols el van reemplaça com a Judes en els rituals cristians de Setmana Santa.           
En el lloc on el veneren es representat per un ninot que cada any van canviant de casa, ja que es traslladat en processió durant la setmana santa. Durant tot el any, en la casa que esta residint es converteix en un santuari  on els fidels van a donar ofrenes en el santuari, que curiosament i això es el més interessant de tota la historia, les ofrenes són diners, licors i tabac per guanyar-se els seus favors en una bona salut, bona collita i una bona relació amb la parella. El ninot sempre te una cigarreta en la seva boca. 
En resum la posada en escena d’això que estic descrivint no te paraules... sino mireu el video.



 

Finalment vam finalitzar el viatget a Antigua Guatemala, una ciutat colònia com San Cristobal de las Casas, Leon i Granada, plena de temples religiosos la majoria afectats o destrossats pels múltiples terratrèmols que ha sofert aquesta població en la seva historia i que han fet que la ubicació de la capital sigui una altra. La veritat és que el lloc es impressionat, es un lloc encantador, ja que esta rodejada dels volcans: el Pacaya, el Fuego i el Agua,  a més del plaer de caminar pels seus carrers i gaudir dels colors de les cases i els empedrats dels seus carrers, la llàstima es que el turisme la convertit en una ciutat fresa que diuen aquí (pija) i la activitat nocturna és rollo Lloret... 






En resum en cara em falta molt per veure de la gran Quauhtlemallan, en náhuatl “lloc de molts arbres” 


Ritual Maximón:


Chiapas Part III: Comunitats Autònomes Zapatistes i els pobles Indígenes (23-06-2011)

Desprès de gaudir de la historia de la cultura Maya, tocava tornar als temps actuals. I de bon de mati vam anar cap a Oventic, una comunitat autònoma zapatista on vam tenir la oportunitat de conèixer una mica més el moviment del EZLN. Una senyora amb passamuntanyes i dos homes amb el mocador (indumentària característica del moviment), ens van rebre tot passant una sèrie de preguntes per a poder accedir-hi. Una vegada a dins ens han explicat una mica per sobre el moviment, i ens han explicat una mica el funcionament però sempre des d’una forma discreta i molt amable. 


La comunitat es completament autònoma, ja que te un sistema d’educació i de salut pròpia, “m’entres anava  caminant per allà no podia para de pensar frases celebres del subcomandante el insurgent Marcos.” en definitiva una forma enriquidora de conèixer el process i com han evolucionat els seus medis de vida i de gestió comunitària participativa. Totes les cases estan completament decorades amb dibuixos pro revolucionaris i en la comunitat aprofitant el “rebufo” tenen muntades 3 cooperatives de teixidores i d’artesanies moltes d’elles firmades amb les sigles de EZLN, com a font d’autogestió. Finalment com  a  reflexió, un fet interessant es que no ens van cobrar la entrada ni ens van demanar la voluntat, una actitud molt digna la veritat, considerant que en un mon globalitzat el capital sempre és present. Per tant com deia Emiliano Zapata Tierra y Libertad!!!   




 

“Les enseñamos [a los niños] que hay tantas palabras como colores, y que hay tantos pensamientos porque de por sí el mundo es para que en él nazcan palabras. Que hay pensamientos diferentes y que debemos respetarlos... Y les enseñamos a hablar con la verdad, es decir, con el corazón.”


Seguint amb el recorregut també volíem veure les altres comunitats indígenes de la zona ja que a Chiapas a part de l’espanyol també si parlen les llengües: tzeltal, tzotzil, tojolabal, chol, lacandón, chuj i zoque. Tot hi així el tstel s’ha convertit una mica amb la llengua vehicular de les diferents ètnies que hi han en la regió. En el primer poble que vam estar era Larrainza, on vam poder gaudir de com la comunitat celebrava les vis peres de Sant Joan, amb els seus vestits típics i amb les mises no tant típiques, una sorprenent mescla de la cultura indigena i catòlica... 


 
Seguidament vam anar a San Juan Txamula, que com us podeu imaginar allà la festa era molt més gran ja que era el patró del poble, a més vam poder veure per dins la església del poble que és d’allò més estranya, atípica podríem dir,  suposo que la explicació ve d'aquesta mescla estranya de cultures.




Finalment vam acabar la nit celebra’n la revetlla de Sant Joan d’allò més diferent ja que no estic acostumat a poder elegir entre els plats del sopar unes tortillas, tacos, burritos i huareches (aquesta va ser la meva elecció de la nit) i no poder elegir un trosset de coca de Sant Joan, però tot no es pot tenir, amenitzant la nit algun coet que se sentia de fons i gaudint la nit mexicana com no pots ser d’una altra manera amb uns traguets de margarites i uns de mezcals.  

“Para un mundo, donde quepan muchos mundos”

Pels curiosos: