El passat diumenge 29 de maig ens vam reunir a les 10 a.m. en el parc Cafetalón de Santa Tecla més de 70 persones en bicicleta, per celebrar la pedalada en la setmana del medi ambient a nivell internacional. Aquesta bicifestació, organitzada pel col·lectiu Bici Crítica El Salvador, va transcorre per diferents carrers teclenys, inclús ens vam arribar a Diego de Holguín, famosa carretera abandonada pels seus danys ambientals que representa la seva construcció i el seu elevat cost econòmic per una via que no s'utilitza ja que l'empresa constructora s'ha arruinat (estafa immobiliària ús sona) .
D’aquesta manera Bici Crítica continua amb les marxes de cada últim diumenge de cada mes per passar una bona estona, conèixer gent i crear i enfortir una consciència crítica, però constructiva, en la societat salvadorenya.
Després d’un cap de setmana d’allò més futbolero, tocava canviar de xip i profunditzar en la historia de el Salvador. Per si algú ho desconeix aquest petit país va sofrir una Guerra Civil, en el que s’enfrontaven, l'exercit governamental, la Força Armada de El Salvador (FAES), en contra de les forces insurgents del “Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional” (FMLN). Aquest conflicte armat mai va estar declarat de forma oficial, però es considera que va tenir un duració de 12 anys (1980 – 1992). El numero de víctimes d’aquesta confrontació armada ha estat calculada en 75.000 morts i desapareguts. El final de la guerra va concloure després d’un llarg procés de diàleg entre les dos parts, amb la culminació el 16 de gener del 1992 amb els acords de pau.
Amb aquest preludi, vam anar al departament de Morazán on va ser una de les zones més disputades del territori nacional. Intentant ordenar una mica els esdeveniments històrics. L’inici de la guerra va ser l’assassinat de Monsenyor Romero (24 març de 1980) que era un sacerdot catòlic on les seves homilies denunciaven el maltractament que estava rebent el poble salvadoreny, aquest fet va fer que les forces insurgents comencessin a organitzar-se i actuar.
En la regió de Morazán per les seves condicions geogràfiques, de relleu i vegetació es començava a forjar el nucli de la guerrilla. D’aquí neix una de les histories més maques del moviment revolucionari centreamericà, que és la creació de Radio Venceremos, on va iniciar la seva transmissió el 10 de gener 1981. La radio es va crear amb la intenció de ser un referent d’informació per al poble salvadoreny i la comunitat internacional, sobre el desenvolupament de la guerra civil en el país.
Les transmissions diàries de la emissora s’obrien i tancaven amb la cançó “Venceremos” del grup chile Inti Illimani; a més tenien el seu propi grup de musica anomenats Trogoces de Morazan; en cada transmissió, la radio instava a la població a unir-se a la lluita del FMLN, a més s’informava al país sobre els atacs realitzats per les forces del FMLN en contra de les forces e instal·lacions governamentals, així com, de les baixes de ambos bandos. La emissora va aconseguir una gran audiència i el seu centre de transmissió es convertir en un blanc constant d’atacs per part de les Forces Armades de El Salvador que consideraven estratègic la seva destrucció. En 1984, el coronel Domingo Monterrosa, un conegut coronel del exercit salvadoreny, va morir desprès d’un operatiu, destinat a destruir la Radio, on el van sorprendre amb una trampa. Aquesta operació per al FMLN va ser denominada cavall de Troya i va ser molt celebrada per aquets.
Aquestes histories i moltes més estan redactades en un magnífic llibre anomenat “Las mil y una historias de Radio Venceremos” escrit pel periodista espanyol Jose Ingnació Lopez Vigil.
Però en una guerra sempre hi ha histories tristes, que mai es tenen que oblidar. Aquesta que vam tenir la oportunitat de poder conèixer en el lloc dels fets, va transcorre durant els dies 10, 11 i 12 de desembre de 1981, en el petit poble del Mozote. Els fets que allà es van produir, son esgarrifants, ja que és el major acte de violència contra la població civil comes per agents governamentals durant la guerra civil. Aquets fets anomenats actualment com la Massacre del Mozote, realitzats pel batallo Atlacatle durant un operatiu de contrainsurgencia, on aproximadament van assassinar a 700 camperols de la zona, dels quals casi 300 eren nens i nenes. On una única persona es va poder escapar d’aquesta massacre, la senyora Rufina Amaya. Aquesta petita salvació dins d’aquesta terrible massacre, amb els seu testimoni en els judicis pels crims de guerra pertinents desprès del 1992 i la seva gran tasca en la divulgació necessària per uns fets com aquets. Tot i que com sempre la justícia deixa impunement als culpables i es queda amb deute amb la humanitat.
“El Mozote Nunca Más”
“Quan reflexionem sobre el segle XXI, no ens semblarà el més greu les arrogàncies del poder, sinó del escandalós silenci de les bones persones”
Com en tot país d’aquest mon existeix la cultura del futbol i el Salvador no pot ser menys que cap altre, encara que la gran diferencia neix en el sentiment que hi posen els seus aficionats, llatinoamericà i centreamericà d’aquesta component n’aporten grans dosis. Així que aprofitant que es jugava la final del torneig clausura de la lliga Salvadorenya en l’estadi Monumental de Cuscatlan, entre l’Alianza F.C, l’equip que representa a San Salvador i el C.D FAS, que representa a la ciutat de Santa Ana, era una bona ocasió per poder viure en primera persona aquesta experiència.
La jornada futbolística comença el diumenge a les 8 del mati, on obren les taquilles per a poder comprar les entrades ja que no existeix la venta anticipada, la distribució de les entrades en preus va segons el temps d’exposició al sol ja que el partit es juga a les 3 del migdia. Fins aquí tot es molt bonic ja que transcorren les primeres hores del mati d’allò més normal i entretingut per l'ambient que genera un esdeveniment d'aquesta embergadura, gent fent cua per compra les entrades, venedors fen rebenta d’entrades, paradetes de menjar i roba dels equips que disputen la final i paradetes publicitàries. Però a mesura que va transcorrent el mati, l’alcohol i l’arribada de més aficionats comença a generar l’efervescència dels sentiments i el primera fet que et crida l’atenció es que tothom i és tothom va clarament identificat en algun dels dos equips i la segona és que les aficions estan clarament separades, ja que a mesura que els sentiments van aflorant els nivells d’agressivitat també ho fan.
Dos hores abans s'entra al camp i com que l’experiència tenia que ser completa vam anar a la zona del “Vietnam”, amb aquest nom ja ús podeu imaginar el que comporta estar allà. En aquesta zona si troben els aficionats que han pagat l’entrada més barata ja que hi toca el sol durant tot el partit (vam tenir sort de que estava ennubolat) i els que tenen més ganes d’animar tot i que tampoc hi ha molta diferencia amb la resta de la gent del camp. Un cop dins ja no quedava altra opció que animar sense parar encara que faltes una hora per començar, ja que com el nom indica és una zona on estàs tota l’estona de peu i no et pots moure del teu lloc ja que no hi cap n'hi una agulla, encara que a ritme de bombo que no para de sonar la massa decideix els teus moviments, fet que amb el contacte i més la calor provoca una gran suada que és refrescada per les ruixades d’aigua, de cervesa i d’algunes substancies calentes de color groc que no mencionaré. Amb tots aquets ingredients queda clar que no hi ha altra opció que animar com un boig “Dale Dale Dale oooo! Dale Dale Dale hoy!!” i “Como no te voy a querer!! Como no te voy a querer!! Si te llevo dentro de mi corazón!!!” entre altres càntics sense pauses ni en el descans, fins a transcorre els 90 minuts de joc.
En definitiva una experiència inoblidable, on no va faltar cap dels ingredients dels topics futbolístics i sense entra en els detalls d’alguna que altra corredissa per cargues policials i confrontacions entre aficions, però així és el futbol. Com a fet anecdòtic el resultat va ser de 2-1 a favor de l'equip de la capital l’Alianza F.C, però ja remarco que és el menys important ja que és un futbol molt llenyater i amb molt poc espectacle amb múltiples interrupcions en el joc.
PD. Hi ha fotografies fetes per mi i altres extretes dels mitjans de comunicació i d'altres llocs, com podreu entendre per motius de seguretat no vaig poder treure en cap moment la càmera dins del camp, així és el Vietnam.
Després de 6 mesos en el Pulgarcito de centreamericà, tocava fer una jornada d’allò més relaxant, quina podia ser la formula per poder-ho realitzar. Doncs aprofitant la cadena volcànica activa que travessa el país, era qüestió d’aprofitar la energia geotèrmica que aquets desprenent i vam anar a “los Ausoles de Ahuachapán”.
La paraula “ausol” significa font d’aigua termal. Tant pels naturalistes com pels geòlegs sempre han estat llocs d’una gran atracció i d’un interès en especial, a més sense deixa de banda el recurs energètic que se’n poden extreure a traves de l’energia geotèrmica. Com a peculiaritat de la zona és pot observar fumaroles, on emeten tranquil·lament vapor d’aigua amb hidrogen sulfat. En “la Labor” que es un dels més grans, es poden observar unes grans emanacions de vapor d’aigua amb argiles en suspensió i forts sorollós d’aire a pressió, tot amb unes temperatures rodejant els 90°C de temperatura.
Amb totes aquestes condicions, vam poder gaudir d’uns banys termals d’allò més relaxants, tot i que el clima tropical no es el més idoni per uns banys d’aigua calenta, la relaxació que comporta esta en el mig dels boscos cafetales i submergit en aigües termals amb totes les comoditats, sempre s’agraeix.
"Tot el que l'esser humà afegeix a la naturalesa, està de més, inclòs ell mateix"
